L’esòfag és un tub d’uns 25 centímetres de llarg. La deglució dels aliments té dues fases: la bucofaríngea (boca i faringe) en la qual els seus musculatures empenyen el bol alimentari (que es forma en la masticació en la cavitat de la boca) a la part inferior de la següent porció, la faringe . Aquesta, mitjançant la seva musculatura, ho fa passar a l’esòfag.
En l’esòfag, els moviments del mateix (anomenats peristaltisme) el condueixen cap al càrdies, entrada de l’estómac, que es troba tancada i només s’obre per donar pas al bol alimentari.
– EPIDEMIOLOGIA
El càncer d’esòfag (CE) no és molt freqüent, el 15 de tots els tumors a Espanya, sent quatre vegades més gran la seva incidència en homes a França, Regne Unit i Irlanda. Però la major incidència es dóna a la Xina. És més freqüent en l’home que en la dona.
És un càncer que es presenta en estadis avançats i en el qual la supervivència global als 5 anys del diagnòstic és del 10%.
– CAUSES I FACTORS DE RISC
Als països desenvolupats el CE és causat principalment per alcohol i tabac, juntament amb una dieta rica en greixos animals i pobre en proteïnes, llet i els seus derivats, vegetals i fruites.
Hi ha una sèrie de malalties que predisposen al CE: el reflux gastroesofàgic (quan hi ha problemes en el tancament de l’esfínter del càrdies l’àcid clorhídric gàstric, sobretot quan la persona està al llit, passa de l’estómac a la part final de l’esòfag i el irrita, ja que la paret de l’esòfag no està preparada per a aquest àcid; l’anomenat esòfag de Barret (alteracions de la part distal de l’esòfag) i alguns defectes congènits.
– PATOLOGIA
La localització del CE es distribueix pels segments (porcions) de l’esòfag. L’esòfag es divideix en esòfag cervical (a què corresponen el 10% de CE), toràcic superior (40%) i toràcic inferior (50%).
En els terços cervical i toràcic superior es diagnostiquen CE de cèl·lules escamoses, mentre que en el terç inferior, adenocarcinomes.
– MANIFESTACIONS CLÍNIQUES
El símptoma cardinal és la disfàgia (dificultat a la deglució d’aliments), encara que no sempre es presenta a l’inici del CE. En la fase inicial també pot destacar la odinofàgia (dolor a la deglució) i, encara que amb menor freqüència, afonia i tos.
La pèrdua de pes és freqüent. Si és més gran del 10% del pes habitual, té un mal significat pronòstic.
– DIAGNÒSTIC
L’examen radiològic de l’esòfag (esofagograma i endoscòpia assistida per ultrasons) és molt útil per al diagnòstic. L’estudi endoscòpic (mitjançant un tub introduït a l’esòfag) permet establir la penetració del CE a la paret esofàgica.
Es practica broncoscòpia i TAC, que permeten establir l’extensió del CE. Si hi ha dolors ossis, gammagrafia òssia. Si és possible, la PET (tomografia mitjançant l’emissió de positrons) és útil en la detecció de metàstasi no sospitades o en la de la recidiva si es produeix.
– DIAGNÒSTIC D’EXTENSIÓ
S’utilitza la següent classificació:
– T, del tumor.
– Tis, carcinoma in situ, no invasiu.
– T1, tumor que envaeix fins a 5 centímetres de la longitud de l’esòfag, però no produeix obstrucció ni afecta la circumferència de l’esòfag ni mostra evidència que s’ha estès més enllà de l’esòfag. Envaeix mucosa i / o submucosa.
– T2, afecta més de 5 centímetres de la longitud de l’esòfag, causa obstrucció o afecta tota la circumferència de l’esòfag. Envaeix la capa muscular pròpia o la subserosa.
– T3, amb evidència d’extensió per fora de l’esòfag. Envaeix la serosa o les estructures veïnes.
– N, ganglis limfàtics
– Nx, no pot establir si estan o no afectats.
– N0, no hi ha ganglis afectats.
– N1, afectació de ganglis d’un costat.
– N2, afectació de ganglis de tots dos costats.
– M, metàstasi a distància
– MX, no pot establir-se.
– M0, no hi ha evidència de metàstasi a distància.
– M1, hi ha metàstasi a distància (la més freqüent és a fetge, pulmons i ossos).
– TRACTAMENT
Al voltant de la meitat de pacients es diagnostiquen amb malaltia localitzada.
1. MALALTIA LIMITADA (Tis, T1, T2, NO-N1, MO). La cirurgia és el tractament d’elecció però els resultats als 5 anys no són bons, amb només el 25% de supervivència quan els ganglis estan afectats. Però en el carcinoma in situ (Tis) s’obtenen percentatges de curació del 90%. En pacients que no poden o no volen rebre cirurgia, la combinació de quimioteràpia i radioteràpia és superior a radioteràpia sola.
2. MALALTIA ESTESA (T3-T4, NO-N1 o M1). La cirurgia sola no és una opció per a aquests pacients ja que no es possible la resecció completa del tumor. En aquesta situació s’estableixen dos grups segons la patologia del tumor sigui adenocarcinoma o carcinoma de cèl·lules escamoses:
Adenocarcinoma: Se sol aplicar una combinació de quimioteràpia (5Fluoruracilo + cisplatí) combinat amb 40 Grays de radioteràpia, seguit de cirurgia.
Carcinoma de cèl·lules escamoses. S’inicia per l’associació de quimioteràpia i radioteràpia, que produeix un percentatge elevat de remissions completes, reservant-se la cirurgia per als casos de recidiva.
3. METÀSTASI. Quan hi ha metàstasi, s’indica quimioteràpia. A nivell local, es combina radioteràpia (braquiteràpia) amb dilatacions de la llum de l’esòfag mitjançant diversos tubs. L’objectiu és dificultar o impedir la progressió de la disfàgia. Quan el pacient té un bon estat general es combina la radioteràpia local amb associacions de medicaments anticancerosos, dels quals els més efectius són 5-Fluouracilo + mitomicina C o 5-Fluouracilo + cisplatí.